Sota el títol “Informar o denunciar”, el programa TotxTots de COM Ràdio, Amics de la UNESCO i Fòrum Altaïr van organitzar el passat 13 de gener a Barcelona un interessant debat sobre periodisme i cooperació internacional. Les diferents visions sobre quin ha de ser el rol de les ONG en la generació d'informacions, van centrar el debat.
Gairebé una quinzena d'anys després de generalitzar-se el matrimoni de conveniència entre ONG i mitjans de comunicació, sembla que les transformacions en la manera de produir i consumir la informació estan obligant a replantejar-se els termes d’aquesta relació. Els models oposats (i encara vigents) d’apropament sentimentalista o de desconfiança injustificada dels periodistes vers les ONG semblen un camí superat. Tot seguit, recollim algunes de les idees expressades pels i per les ponents convidats al debat.
Per a Bru Rovira, reporter de La Vanguardia especialitzat en periodisme de guerra i premi Ortega y Gasset de periodisme, als anys 90, els periodistes marcaven l'agenda en aquests temes. Ara és al revés. Els mitjans no tenen un projecte per informar d'aquestes qüestions. Caldria anar cap a una coproducció, però conservant els rols de cadascú. No pot ser que el món ens l'expliquin les ONG.
David Dusster, reporter de La Vanguardia, ha alertat que existeix un altre perill: que tots els mitjans acaben informant del mateix. Les noves tecnologies canviaran aquesta situació, obrint noves expectatives.
Nicolás Valle, reporter de Televisió de Catalunya, va destacar que els gabinets de comunicació de les ONG són cada dia més potents. De vegades, sembla que competeixin per atraure els mitjans a través de l'espectacularitat de les seves notes de premsa. Acaben tenint més importància aquestes que la crònica del periodista o que l'opinió d'un combatent, va explicar.
Segons Joan Barrera, coordinador dels Blocs del Món (El Periódico), el periodisme ha de fer un esforç per trobar noves vies de divulgació. Les noves tecnologies permeten nous enfocaments als mitjans, complementant els criteris periodístics. Cal reinventar la professió periodística.
El periodisme no gaudeix d'un bon estat de salut. No s'estan dient les coses pel seu nom. Si no complim amb la proximitat (tractament de la crisi, per exemple), no podem fer bon periodisme d'altres injustícies més llunyanes, va afirmar Josep Cabayol, president de Solidaritat i Comunicació (SICOM).
Jaume Codina, director de Comunicació de Metges Sense Fronteres, va remarcar que caldria evolucionar en la relació entre mitjans i ONG."S'haurien d'ajustar els mapes d’interessos del periodisme i de la cooperació: sovint, els conflictes de llarga durada no interessen als mitjans. També caldria arribar a un acord quant al tractament periodístic d'aquest tipus de notícies, per tal de no caure, per exemple, en l’espectacularització d’aquests fenòmens, va explicar.
La presidenta de Reporters Sense Fronteres, Maria Dolors Massana, va voler posar l'accent en la poca sensibilitat que, segons ella, mostren els mitjans a l'hora de denunciar les situacions extremes dels periodistes que aprofundeixen en les causes de certes problemàtiques. També va voler recordar que les noves tecnologies fan que també els blocaires passin a ser objecte d’amenaces per la seva facilitat de difondre informacions compromeses.
Segons el director de la revista ONGC, Francesc de Dalmases, no hi ha dicotomia entre informar i denunciar. El bon periodisme incorpora les dues concepcions. Durant molt de temps, les ONG han anat a remolc del marcat pel periodisme.
De la seva banda, Sílvia Torralba de l'equip de CanalSolidari.org, va apuntar que les ONG han de perdre la por a les noves tecnologies, i a apostar per la comunicació com a eina transversal de les organitzacions. Aquestes poden fer servir directament eines més participatives (blocs, Facebook, RSS, etc.) o eines com Ekoos, que, entre d'altres, demostren que els periodistes necessiten veus diverses i enfocaments personalitzats.
Ens preguntem
Fruit del debat sorgeixen diverses i suggeridores preguntes quant a la relació amb els mitjans com, per què les ONG necessiten els periodistes si poden comunicar-se directament amb la societat?, només els periodistes de mitjans poden informar amb rigor? o, qui determina què és una font d'informació “vàlida”?, podríem coproduir informacions amb els periodistes?
Quant al model de comunicació organitzacional de les ONGD també ens qüestionem si, té sentit que els departaments de comunicació de les ONG funcionin com els d’una empresa privada o ens cal un model propi? Per què no s’aprofita més l'esperit transversal i participatiu que aporten les noves tecnologies?, dificulta la coproducció d’informacions? No ha invisibilitzat els problemes socials al Nord i condicionat el tractament informatiu que reben?
Gairebé una quinzena d'anys després de generalitzar-se el matrimoni de conveniència entre ONG i mitjans de comunicació, sembla que les transformacions en la manera de produir i consumir la informació estan obligant a replantejar-se els termes d’aquesta relació. Els models oposats (i encara vigents) d’apropament sentimentalista o de desconfiança injustificada dels periodistes vers les ONG semblen un camí superat. Tot seguit, recollim algunes de les idees expressades pels i per les ponents convidats al debat.
Per a Bru Rovira, reporter de La Vanguardia especialitzat en periodisme de guerra i premi Ortega y Gasset de periodisme, als anys 90, els periodistes marcaven l'agenda en aquests temes. Ara és al revés. Els mitjans no tenen un projecte per informar d'aquestes qüestions. Caldria anar cap a una coproducció, però conservant els rols de cadascú. No pot ser que el món ens l'expliquin les ONG.
David Dusster, reporter de La Vanguardia, ha alertat que existeix un altre perill: que tots els mitjans acaben informant del mateix. Les noves tecnologies canviaran aquesta situació, obrint noves expectatives.
Nicolás Valle, reporter de Televisió de Catalunya, va destacar que els gabinets de comunicació de les ONG són cada dia més potents. De vegades, sembla que competeixin per atraure els mitjans a través de l'espectacularitat de les seves notes de premsa. Acaben tenint més importància aquestes que la crònica del periodista o que l'opinió d'un combatent, va explicar.
Segons Joan Barrera, coordinador dels Blocs del Món (El Periódico), el periodisme ha de fer un esforç per trobar noves vies de divulgació. Les noves tecnologies permeten nous enfocaments als mitjans, complementant els criteris periodístics. Cal reinventar la professió periodística.
El periodisme no gaudeix d'un bon estat de salut. No s'estan dient les coses pel seu nom. Si no complim amb la proximitat (tractament de la crisi, per exemple), no podem fer bon periodisme d'altres injustícies més llunyanes, va afirmar Josep Cabayol, president de Solidaritat i Comunicació (SICOM).
Jaume Codina, director de Comunicació de Metges Sense Fronteres, va remarcar que caldria evolucionar en la relació entre mitjans i ONG."S'haurien d'ajustar els mapes d’interessos del periodisme i de la cooperació: sovint, els conflictes de llarga durada no interessen als mitjans. També caldria arribar a un acord quant al tractament periodístic d'aquest tipus de notícies, per tal de no caure, per exemple, en l’espectacularització d’aquests fenòmens, va explicar.
La presidenta de Reporters Sense Fronteres, Maria Dolors Massana, va voler posar l'accent en la poca sensibilitat que, segons ella, mostren els mitjans a l'hora de denunciar les situacions extremes dels periodistes que aprofundeixen en les causes de certes problemàtiques. També va voler recordar que les noves tecnologies fan que també els blocaires passin a ser objecte d’amenaces per la seva facilitat de difondre informacions compromeses.
Segons el director de la revista ONGC, Francesc de Dalmases, no hi ha dicotomia entre informar i denunciar. El bon periodisme incorpora les dues concepcions. Durant molt de temps, les ONG han anat a remolc del marcat pel periodisme.
De la seva banda, Sílvia Torralba de l'equip de CanalSolidari.org, va apuntar que les ONG han de perdre la por a les noves tecnologies, i a apostar per la comunicació com a eina transversal de les organitzacions. Aquestes poden fer servir directament eines més participatives (blocs, Facebook, RSS, etc.) o eines com Ekoos, que, entre d'altres, demostren que els periodistes necessiten veus diverses i enfocaments personalitzats.
Ens preguntem
Fruit del debat sorgeixen diverses i suggeridores preguntes quant a la relació amb els mitjans com, per què les ONG necessiten els periodistes si poden comunicar-se directament amb la societat?, només els periodistes de mitjans poden informar amb rigor? o, qui determina què és una font d'informació “vàlida”?, podríem coproduir informacions amb els periodistes?
Quant al model de comunicació organitzacional de les ONGD també ens qüestionem si, té sentit que els departaments de comunicació de les ONG funcionin com els d’una empresa privada o ens cal un model propi? Per què no s’aprofita més l'esperit transversal i participatiu que aporten les noves tecnologies?, dificulta la coproducció d’informacions? No ha invisibilitzat els problemes socials al Nord i condicionat el tractament informatiu que reben?
