Flavio Signore, una abracada des d'aqui.
Comenco aquesta entrada amb la foto del Flavio, un company de l'ONG Birmania per la Pau, ferit amb una bala a la cama a la "zona de foc" de Bangkok. Sortosament, sembla que el Flavio es troba be. La proximitat del cas (vaig compartir uns dies amb ell en l'ultima serie sobre Birmania i recordo un passeig per un parc proper a Silom, el barri ara atrinxerat), em fa pensar en la fragilitat d'aquest moment. Un moment que durant les ultimes setmanes he insistit als meus caps que era important noticiar, pero que de moment haure de seguir com un lector mes.
Costa acceptar-ho, pero he de reconeixer que he arribat a un punt en que les ganes d'estar a la noticia em fan perdre de vista altres prioritats. I es per aixo que, quan avui he decidit que no aniria a Bangkok perque la meva dona esta a mes de 40 de febre, m'he sentit un marit responsable, pero alhora buit d'alguna cosa. Alguns diuen que el que trobes a faltar es un simple "txute" d'adrenalina. Per mi es mes com una manera de sentir-me realitzat. Allo es noticia i, per tant, la reaccio instintiva es: "i que diantre i fas, encara, a Pequin?". Si a sobre i afegeixes que col.legues d'uns quants diaris, radios i televisions son aquests a la "zona de foc", ja acabes de completar el coctel de motivacions que converteixen aquest "em quedo a la Xina" en gairebe una derrota professional.
No passa res, ja se'm passara. Es el que em dic per fer-ho mes suportable. I hauria d'estar content de tenir per davant encarregs com la Setmana de Catalunya a l'Expo, pero no ens enganyem, no es el mateix. Igual que quan finalment no vaig cobrir el terratremol de Qinghai. Fer directes des de Pequin no es el meu ideal de reporterisme.
