"Si estimem la nostra llengua, resistirem com a poble"
Charm Tong Activista birmana defensora dels drets de l'ètnia xan
Dani Triado. Diari Avui.
Més enllà de la repressió i la falta de democràcia a Birmània, part de la població del país també és víctima de la persecució ètnica. A què s'enfronta la minoria xan, a la qual vostè pertany?
Des de fa prop de 50 anys l'ètnia xan ha viscut oprimida per un règim militar que ens ha robat les terres i ens ha privat dels nostres drets. L'opressió i la repressió són realment autoritàries i el nostre nivell de vida disminueix any rere any. Malgrat tot, farem tot el que estigui a les nostres mans per canviar la situació actual.
Alguns grups ètnics de Birmània han apostat per la lluita armada. Vostè, però, defensa el diàleg.
Des que els militars van accedir al poder, són molts els moviments de resistència ètnica que han optat per la lluita armada. Jo crec fermament en els moviments civils. Hem de modificar l'actitud i lluitar per implicar la societat birmana en un veritable procés de diàleg que faci realitat els canvis que somia la gent jove.
La llengua xan corre el risc de desaparèixer?
Malauradament, sí. Ni tan sols tenim dret a emprar la nostra pròpia llengua, perquè l'opressió s'estén per tots els àmbits de la nostra vida. Però malgrat la força amb què es reprimeix el nostre poble, el desig d'aprendre la llengua xan és viva. Si estimem la nostra llengua, resistirem com a poble.
¿És possible estudiar les llengües autòctones a Birmània?
Només la gent privilegiada i amb recursos financers pot accedir a una educació sòlida. La majoria de la població en edat escolar només assisteix a deu classes a l'any, que s'imparteixen, a més, en una sola llengua: el birmà. Les llengües minoritàries no tenen cabuda a l'ensenyament. Els militars detenen i assassinen els birmans que intenten aprendre pel seu compte. Tot plegat és massa dur.
Com es va escapar d'aquest patiment?
Els meus pares em van enviar a Tailàndia, a la frontera amb Birmània, quan tenia sis anys. Vaig créixer en un orfenat, separada de la família des de molt petita. Creia que els meus pares no m'estimaven i que per això m'havien obligat a separar-me'n. No parava de fer-me preguntes fins que vaig descobrir quina era la realitat de Birmània. Llavors ho vaig entendre: els meus pares m'havien salvat la vida.
Quan va decidir començar a actuar per canviar la realitat del país?
Vaig créixer en un petit poblet on diàriament arribaven notícies de Birmània. Amb setze anys, farta del patiment de la meva gent, vaig decidir que havia d'actuar per canviar tot allò. Vaig contactar amb dissidents birmans i em vaig posar al seu servei. L'any 2001 alguns refugiats i jo mateixa vam organitzar a Tailàndia una escola on els membres de l'ètnia xan que han fugit de la repressió poden aprendre la seva llengua i descobrir valors tan essencials com la democràcia o els drets humans. Ajudem els exiliats a gaudir de la llibertat. Avui ja hi ha unes 16 escoles que acullen uns 2.000 nens.
La seva lluita ha anat més enllà. Què va sentir quan va parlar davant les Nacions Unides?
Han passat deu anys des d'aleshores, però recordo perfectament aquell dia. Havia de pronunciar un discurs sobre la situació dels nens i les dones a Birmània davant la Comissió de Drets Humans de l'ONU, a Ginebra. Només tenia 17 anys i estava molt nerviosa. Vaig assajar el discurs desenes de vegades.
Molta responsabilitat per a una noia tan jove.
Gran part del món desconeixia l'abast real del sofriment del poble birmà. Era molt jove, però em vaig dir a mi mateixa que havia d'aprofitar el moment i donar veu a una gent silenciada per uns militars que eren allà, a la seu de l'ONU, asseguts al costat de diplomàtics de països democràtics.
De què són víctimes, en concret, les dones de l'ètnia xan a Birmània?
Els soldats violen sistemàticament les dones de les ètnies minoritàries. Tenim documentats milers de casos d'abusos i de violacions, comesos amb impunitat i sense justícia per a les víctimes. Els militars controlen la població i fan el que volen amb les dones. No només per qüestions de gènere, sinó perquè pertanyen a ètnies minoritàries.
Els donen ajuda des de l'exili?
Les dones no s'atreveixen a parlar ni a explicar el que els ha succeït, ja que moltes han estat torturades després de ser violades. Des de l'exili els donem un refugi i suport físic i psicològic. Moltes dones víctimes d'abusos estan estigmatitzades, se senten culpables, però són els militars els qui haurien d'avergonyir-se de si mateixos.
La líder de l'oposició Aung San Suu Kyi, avui a la presó, ha demostrat fins a quin punt és important el paper de la dona en la lluita per la democràcia a Birmània.
Les dones som la meitat de la població birmana i un sector de vital importància per canviar la situació política del país. No hi haurà llibertat a Birmània fins que no tinguem democràcia, i homes i dones, els mateixos drets. Per això les dones birmanes alcem la veu des de dins i des de fora del país.
Ha perdut mai l'esperança?
No. Mai (riu). Són molts els reptes, és cert, però lluitem per promoure els drets humans al país i tard o d'hora ho aconseguirem.
Charm Tong Activista birmana defensora dels drets de l'ètnia xan
Dani Triado. Diari Avui.
Més enllà de la repressió i la falta de democràcia a Birmània, part de la població del país també és víctima de la persecució ètnica. A què s'enfronta la minoria xan, a la qual vostè pertany?
Des de fa prop de 50 anys l'ètnia xan ha viscut oprimida per un règim militar que ens ha robat les terres i ens ha privat dels nostres drets. L'opressió i la repressió són realment autoritàries i el nostre nivell de vida disminueix any rere any. Malgrat tot, farem tot el que estigui a les nostres mans per canviar la situació actual.
Alguns grups ètnics de Birmània han apostat per la lluita armada. Vostè, però, defensa el diàleg.
Des que els militars van accedir al poder, són molts els moviments de resistència ètnica que han optat per la lluita armada. Jo crec fermament en els moviments civils. Hem de modificar l'actitud i lluitar per implicar la societat birmana en un veritable procés de diàleg que faci realitat els canvis que somia la gent jove.
La llengua xan corre el risc de desaparèixer?
Malauradament, sí. Ni tan sols tenim dret a emprar la nostra pròpia llengua, perquè l'opressió s'estén per tots els àmbits de la nostra vida. Però malgrat la força amb què es reprimeix el nostre poble, el desig d'aprendre la llengua xan és viva. Si estimem la nostra llengua, resistirem com a poble.
¿És possible estudiar les llengües autòctones a Birmània?
Només la gent privilegiada i amb recursos financers pot accedir a una educació sòlida. La majoria de la població en edat escolar només assisteix a deu classes a l'any, que s'imparteixen, a més, en una sola llengua: el birmà. Les llengües minoritàries no tenen cabuda a l'ensenyament. Els militars detenen i assassinen els birmans que intenten aprendre pel seu compte. Tot plegat és massa dur.
Com es va escapar d'aquest patiment?
Els meus pares em van enviar a Tailàndia, a la frontera amb Birmània, quan tenia sis anys. Vaig créixer en un orfenat, separada de la família des de molt petita. Creia que els meus pares no m'estimaven i que per això m'havien obligat a separar-me'n. No parava de fer-me preguntes fins que vaig descobrir quina era la realitat de Birmània. Llavors ho vaig entendre: els meus pares m'havien salvat la vida.
Quan va decidir començar a actuar per canviar la realitat del país?
Vaig créixer en un petit poblet on diàriament arribaven notícies de Birmània. Amb setze anys, farta del patiment de la meva gent, vaig decidir que havia d'actuar per canviar tot allò. Vaig contactar amb dissidents birmans i em vaig posar al seu servei. L'any 2001 alguns refugiats i jo mateixa vam organitzar a Tailàndia una escola on els membres de l'ètnia xan que han fugit de la repressió poden aprendre la seva llengua i descobrir valors tan essencials com la democràcia o els drets humans. Ajudem els exiliats a gaudir de la llibertat. Avui ja hi ha unes 16 escoles que acullen uns 2.000 nens.
La seva lluita ha anat més enllà. Què va sentir quan va parlar davant les Nacions Unides?
Han passat deu anys des d'aleshores, però recordo perfectament aquell dia. Havia de pronunciar un discurs sobre la situació dels nens i les dones a Birmània davant la Comissió de Drets Humans de l'ONU, a Ginebra. Només tenia 17 anys i estava molt nerviosa. Vaig assajar el discurs desenes de vegades.
Molta responsabilitat per a una noia tan jove.
Gran part del món desconeixia l'abast real del sofriment del poble birmà. Era molt jove, però em vaig dir a mi mateixa que havia d'aprofitar el moment i donar veu a una gent silenciada per uns militars que eren allà, a la seu de l'ONU, asseguts al costat de diplomàtics de països democràtics.
De què són víctimes, en concret, les dones de l'ètnia xan a Birmània?
Els soldats violen sistemàticament les dones de les ètnies minoritàries. Tenim documentats milers de casos d'abusos i de violacions, comesos amb impunitat i sense justícia per a les víctimes. Els militars controlen la població i fan el que volen amb les dones. No només per qüestions de gènere, sinó perquè pertanyen a ètnies minoritàries.
Els donen ajuda des de l'exili?
Les dones no s'atreveixen a parlar ni a explicar el que els ha succeït, ja que moltes han estat torturades després de ser violades. Des de l'exili els donem un refugi i suport físic i psicològic. Moltes dones víctimes d'abusos estan estigmatitzades, se senten culpables, però són els militars els qui haurien d'avergonyir-se de si mateixos.
La líder de l'oposició Aung San Suu Kyi, avui a la presó, ha demostrat fins a quin punt és important el paper de la dona en la lluita per la democràcia a Birmània.
Les dones som la meitat de la població birmana i un sector de vital importància per canviar la situació política del país. No hi haurà llibertat a Birmània fins que no tinguem democràcia, i homes i dones, els mateixos drets. Per això les dones birmanes alcem la veu des de dins i des de fora del país.
Ha perdut mai l'esperança?
No. Mai (riu). Són molts els reptes, és cert, però lluitem per promoure els drets humans al país i tard o d'hora ho aconseguirem.
